Sobre Manuel de Cabanyes i la vilanovina Antònia Ynglada -Tona- Un amor que no va poder ser

El poeta romàntic Manuel de Cabanyes, que va morir jove, fou desgraciat en amors. L’estiu del 1830, estant a Vilanova i la Geltrú, va conèixer una noia que li va captivar l’enteniment fins al darrer dia de la seva vida. Era la Vilanovina Antònia Ynglada (Tona de cal Dimas).

Però en pretendre festejar-la, la mare de la noia s’hi va oposar perquè va considerar que Manuel no s’adequava als plans que havia previst per la seva filla. Va començar una crisi  sentimental que va provocar-li una melangia al llarg dels anys que li restaven de vida. El poeta va morir a l’agost del 1833 quan tenia 25 anys.

S’explica que els dos enamorats van provar d’estimar-se i festejar, malgrat que la mare de la senyoreta Yanglada els interposava com a carrabina una criada vella. Ells, no obstant, l’esquivaven enraonant amb francès.

Manuel de Cabanyes li va dedicar un poema que ara presentem en la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes

La imatge que adjuntem és el manuscrit

A***

Memòria immortal d´un moment d´il.lusió, deliri i encant! Mai, mai no t´esborraràs de la meva ànima; i mentre hi romangui gravada la imatge de la meva Júlia, mentre aquest cor agitat senti i aleni, seràs tu el suplici i la felicitat de la meva vida  (Jean-Jacques Rousseau)

Perdó, celeste verge,

si als teus honestos llavis

vaig arrencar, costós, un sí d´amor;

si al teu innocent pit,

si als teus somnis tranquils,

vaig torbar la calma plàcida, perdó.

Jo et vaig adorar. I un altar

de puríssim culte

en el si de l´ànima et vaig alçar,

que ni la meva boca ardent

ni els meus ulls de foc

ni un vague pensament van profanar.

Et vaig adorar a tu, només!

i ja teixia, joiós,

nupcial corona per orlar el teu front

quan de cop en punxes,

en punxes verinoses,

vaig veure que se´m tornava a les mans cada flor.

Allunya´t, fatal garlanda!...

renuncio a la felicitat

si al bé que jo adoro li ha de costar el plor;

beuré jo tot sol

el calze del meu dolor.

Sigues tu feliç, estimada!, i peni jo.

Sigues tu feliç!...Esborra

del pit la infausta imatge

de qui va ser, més que amant, el teu amic;

i  en una urna funerària

ofega la trista flama,

la primera flama que va cremar en el teu pit.

Sense una pobra cabanya,

sense un arbre antic

a l´ombra del qual adormir el cos,

arrossegaré la meva vida

tal com torrent inútil

que entre erms i esbarzers corre cap a la mar.

Però solitari, errant

entre agitades ones,

sota el temple sant, en desesperat combat,

oh verge!, on sigui que jo sigui

a la meva ànima afligida

els teus records dolcesa em portaran.

I quan, a la fi, el meu esperit

trenqui les odiades cadenes

que el lliguen a l´argila vil

i desplegui les ales

i, tot volant, ja percebi

l´eterna mansió del Bé Suprem,

àngel meu! esperaré trobar-te

en els cors que entonen al Senyor

himnes sagrats.

I amb aquesta idea, tan plàcida,

sobre el meu llavi morent

un somrís celestial florirà.