L’Espai Goya a la Masia d'en Cabanyes.

A la Masia d’en Cabanyes s’hi exhibeixen 12 gravats de Francisco de Goya que van arribar-hi, com a supòsit, de la mà del pintor Joaquim de Cabanyes. Es convida els seus visitants a endinsar-se en l’Espai Goya. Una cambra fosca on les protagonistes absolutes són les dotze estampes.

Deia Teresa Camps a “La pintura como compromiso” en relació a Francisco de Goya:

“Tal vez le corresponda bien la denominación de romántico en su intento de afirmar su libertad y de redimir en solitario los males y las desgracias de los hombres. Pero también le cuadra la definición de realista, por su acerada visión de las cosas y de los hombres y por su voluntad de decirlas llevando sus medios hasta los límites de sus posibilidades”

La pintura de Goya relata tots els fets de la seva època: per una banda, des de la seva condició de pintor reial amb Carles III i Carles IV, però també des de la seva producció més íntima, aquella on es concreta l’esperit més modern de la seva pintura i on especialment s’ha destacat la crítica a la societat que li va tocar viure. Des d’aquesta dualitat, l’art de Goya ofereix un recorregut per la història d’Espanya amb cita als capítols més destacats d’un temps certament convuls. Es l’art que fa 200 anys que ens parla.

Goya sempre diu, sempre narra, sempre parla. I sempre ho fa més enllà del que veiem a primer cop d’ull. És així que en els anys posteriors al conflicte de 1808 planteja un nou llenguatge on busca fer-nos testimonis del seu temps i del nostre. Per fer-ho, cercarà uns nous codis artístics, una nova manera de testimoniar el missatge que vol transmetre. Ell havia participat d’un món progressista que en un moment determinat es desmunta i es destrueix: la supressió de la Constitució de Cadis, el retorn de la monarquia absolutista, el restabliment de la Inquisició o l’exili de moltes amistats fan que Goya adquireixi un altre vocabulari, tècnicament i plàsticament més intens i fins i tot agressiu.

És a l’entorn d’aquests fets històrics que neix el Goya dels Disparates, amb una personalitat artística sense concessions a ningú, una creativitat sense límits que domina tot el procés i on tots els esdeveniments històrics i socials amb què conviu esdevenen part de la seva obra.

De Disparates -considerada l’obra més hermètica del conjunt de la seva producció- s’han escrit nombroses interpretacions i anàlisis d’ençà la seva publicació l’any 1864, sota el títol Provebios. Totes elles (o la gran majoria) han coincidit en la seva modernitat i caràcter trencador quant a forma i missatge: la definició clàssica de la bellesa i l’art com a imitació de la natura donen pas a un nou estadi en la creació artística on la llibertat expressiva s’imposa. És en aquest acte de llibertat de creació que s’ha parlat d’un Goya que deforma la realitat -o potser ja estava deformada?- per a crear-ne una de nova amb la qual transmetre el missatge, avançant-se així quasi un segle a l’expressionisme de les avantguardes.

Alhora, és també simptomàtic de la seva definició i el seu missatge atemporal, el mateix títol de la sèrie: el terme disparate, que apareix en algunes anotacions manuscrites de Goya en les proves d’estat, ens convida a la reflexió. Què és un disparate? Quan, on i per què succeeixen els disparates? La desraó, el sense sentit -el ja anunciat “sueño de la razón produce monstruos”- que domina el món en què l’artista viu, és aquesta idea de Disparate que ha esdevingut comú en el seu temps social i polític.

L’ESPAI GOYA DE LA MASIA D’EN CABANYES 

A propòsit de DISPARATE RIDÍCULO

Cadascuna de les estampes obre un món de lectures que han tingut més o menys homogeneïtat en els diferents estudis realitzats sobre la sèrie. Entre aquests, un dels gravats considerat més complex de desxifrar ha estat el número tres de la sèrie, titulat Disparate ridículo, que representa un conjunt d’homes i dones sobre una branca d’arbre, amb una figura encaputxada que sembla guiar-los. Els detalls -i en aquest punt mereix citar-se la incomparable destresa de Goya en la tècnica del gravat- ens conviden a buscar una resposta a l’interrogant del seu significat: veiem mirades abaixades i tristes, i la branca de l’arbre se’ns presenta seca i solitària sobre un fons fosc. La societat sobre una branca morta? L’abisme de la vida? La fragilitat de l’existència?

Vinculat a la crítica política, s’ha llegit un retrat de la societat decadent i suspesa del no res, però servil a l’absolutisme -que estaria representat per la figura d’esquenes a la que no veiem el rostre. Des de la nostra contemporaneïtat, el concepte de la branca morta és un recurs lingüístic i plàstic que ens trasllada també cap a aquesta idea de l’abisme, i és en ella que podem llegir-nos: com a societat, però també en les nostres històries personals.

A propòsit de DISPARATE DESORDENADO

Reiteradament utilitzat en diferents estampes de la sèrie, és el concepte d’allò grotesc, considerat propi de la tradició plàstica espanyola i que en el cas de Goya es presenta principalment a través de la idea de la lletjor com a forma artística i de l’absurd del que es representa o expressa. En aquesta línia, una de les escenes considerades més grotesques de la sèrie és l’anomenat Disparate desordenado, que presenta una parella amb els caps units que lluita per separar-se, davant la mirada aterradora d’un públic que no es mou. D’entre aquest públic que assisteix immòbil a l’espectacle, sobresurt un rostre que crida: un crit agosarat, fort, que tot i que no el puguem escoltar el sentim plenament. En aquest sentit, és especialment notable citar el gran simbolisme que Goya atorga als rostres dels seus personatges, mirall de l’ànima i del seu món interior.

S’ha vinculat l’escena amb una estampa de la sèrie dels Caprichos que dibuixa una parella de casats que no es pot separar, però que en el cas dels Disparates abandona el caràcter satíric de l’anterior sèrie, en pro d’una escena molt més angoixosa i terrorífica, on sembla que aquesta indissolubilitat dels personatges comporta la desgràcia de les seves vides.

Una de les línies interpretatives ha parlat sobre una representació del matrimoni cristià pactat i indissoluble, que havia estat precisament qüestionat en el context de les Corts de Cadis una mirada política més àmplia ens podria indicar també una imatge de la monstruositat de l’absolutisme

Novament, en deslligar-nos de qualsevol temps històric, hi trobem una lectura atemporal: la impossibilitat d’avançar i progressar de la societat, davant l’espectacle cruel i grotesc que en ocasions ens envolta. Com a Disparate ridícul l’espectador del segle XXI pot identificar-se també amb els personatges d’aquest gravat: un escenari compartit, uns protagonistes que criden immobilitzats i un públic també immòbil que no pot fer res per socorre’ls -i convida a preguntar-nos: no pot o no vol?. Qüestions profundes on tots i cadascun de nosaltres podem abocar experiències i emocions personals i col·lectives.

-----------------------

Resum de l’article de Mila Arcarons i Mònica Àlvarez a la Masia d’en Cabanyes. Relat Cultural dels Cabanyes i significats de la casa museu. Visites temàtiques al “Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes” . Varis autors. Consell Comarcal del Garraf 2018

Imatges Xavier Saumell