Consell Comarcal

Exposció "Líbia, Any Zero"

8ª Setmana Garraf per la Pau


Del 27 de setembre de 2013 al 13 d'octubre de 2013


Descripció

L'exposició fotogràfica "Líbia, Any Zero" d'Alfonso Moral ens apropa al conflicte viscut a Líbia arran de la revolta popular de febrer de 2011, quan milers de manifestants van sortir al carrer per reclamar llibertat i justícia i van fer caure el règim de Muammar al-Gaddafi.

 

La mostra, produïda per l'Institut Català Internacional per la Pau ICIP, posa l'accent en la població civil: dones, homes i nens que han patit una guerra i que han vist com les seves vides feien un canvi de rumb inesperat. Una població que, tot i la incertesa del dia a dia, encara el futur amb confiança i optimisme.

 

El fotògraf


Alfonso Moral és periodista i fotògraf. Ha centrat els seus treballs a l’Orient Mitjà i l’Àsia Central. Actualment pertany al col·lectiu Pandora, format per fotògrafs i documentalistes. Més informació sobre la seva obra a: www.alfonsomoral.net.

 

“La primavera àrab va fer a Líbia una parada inesperada.Els joves libis, prenent com a exemple als seus veïns tunisians i egipcis, van sortir al carrer per reclamar l’obertura del règim. Aquests estudiants, cambrers, funcionaris del govern o aturats estaven canviant, quasi sense saber-ho, les seves vides, primer tirant pedres contra la policia i després pujant a furgonetes per dirigir-se alfront de guerra a combatre el seu enemic comú, el coronel Muammar al-Gaddafi, que controlava el país amb mà dura des de feia 42 anys.


El treball fotogràfic “Líbia, any zero” vol deixar constància d’aquest canvi en el país i pretén afegir algunes reflexions sobre el suport internacional a la resolució armada dels conflictes. Les intervencions militars internacionals de la última dècada han acabat per desestabilitzar els païsosintervinguts. Líbia n’és un nou exemple en aquest sentit i la intervenció podria fer virar el futur de Líbia de forma imprevisible. Un exemple seria la relació de la població civil amb les armes. Fins fa poc, els libis es mantenien aliens a les armes i ara no només les han integrat a les seves vides diàries, també han adquirit nous codis de comportament en relació amb elles.
Vaig iniciar el projecte “Líbia, any zero” al març de 2011, poc més d’un mes després de l’inici de la revolta. L’OTAN havia començat en aquells dies la campanya de bombardejos selectius en contra de l’avançament de les tropes lleials al règim sobre Benghazi. Sense aquella ajuda precipitada, és probable que moltes de les persones que van celebrar després la caiguda de Gaddafi haurien mort en mans dels seus mercenaris. En aquell moment, la sensació a Benghazi era de canvi i de llibertat. Per primera vegada en dècades, la gent sortia al carrer per manifestar-se o reunir-se, els joves corejaven crits de llibertat per a Líbia.


No obstant, la intervenció armada perllongada de l’OTAN que va acompanyar les ofensives rebels contra els lleials a Gaddafi van acabar provocant la mort d’un alt nombre de civils. La revolució a Líbia avançava sense fre cap a la guerra civil. Ciutats com Misurata o Sirte van quedar parcialment destrossades després de durs combats per al seu control. Milers de persones es van veure  desplaçades i moltes d’elles a més a més perseguides per clans rivals.


Durant el mes d’octubre de 2011 vaig tornar a Líbia per finalitzar el projecte. Llavors ja no es parlava dels joves com a revolucionaris, sinó com a guerrillers, molts d’ells per desgràcia màrtirs. Els mesos de conflicte havien omplert les ciutats de retrats de joves morts en combat, que s’afegien d’aquesta manera als milers de retrats de desapareguts de l’època de Gaddafi. El  sofriment de la població civil líbia era de nou evident. Per tant la pregunta era altre cop la mateixa: què aportava la intervenció militar als libis?


Malgrat tot, en la meva experiència personal, no podré oblidar mai tant la gratitud expressada pels libis com l’hospitalitat rebuda per qualsevol estranger que com jo, arribàvem per primera vegada al país africà. Això sens dubte demostra la personalitat amable i oberta de la societat líbia, que mai ha deixat de mirar cap al futur del seu país amb optimisme, tot i la incertesa política actual.”
Alfonso Moral.

 

 

Guia didàctica per treballar els continguts de l’exposició

 

L’exposició Líbia, any zero compta amb un material didàctic d’acompanyament, elaborat per Maria Fanlo, que pretén donar eines als educadors i educadores per fer reflexionar els més joves sobre la mostra fotogràfica d’Alfonso Moral. Amb aquest material, es vol facilitar la comprensió de les causes i conseqüències del conflicte violent, fomentant l’esperit crític davant la construcció de la guerra com a única alternativa a la transformació dels conflictes. També es vol contribuir a apropar els joves d’aquí a la realitat de la població líbia, creant punts d’unió entre el jovent de les dues ribes de la mediterrània.

 

La Guia conté una primera part de contextualització amb informació sobre Líbia, la seva història, geografia, població i política, i una segona part que consta d’un conjunt de propostes d’activitats didàctiques i participatives.

 

 

Activitat organitzada amb la col·laboració de l'ICIP, de l'Ajuntament de Vilanova i del Centre d'Art Contemporani La Sala.

 

“La primavera àrab va fer a Líbia una parada inesperada.
Els joves libis, prenent com a exemple als seus veïns
tunisians i egipcis, van sortir al carrer per reclamar
l’obertura del règim. Aquests estudiants, cambrers,
funcionaris del govern o aturats estaven canviant, quasi
sense saber-ho, les seves vides, primer tirant pedres contra
la policia i després pujant a furgonetes per dirigir-se al
front de guerra a combatre el seu enemic comú, el coronel
Muammar al-Gaddafi, que controlava el país amb mà dura
des de feia 42 anys.
El treball fotogràfic “Líbia, any zero” vol deixar constància
d’aquest canvi en el país i pretén afegir algunes reflexions
sobre el suport internacional a la resolució armada dels
conflictes. Les intervencions militars internacionals de la
última dècada han acabat per desestabilitzar els països
intervinguts. Líbia n’és un nou exemple en aquest sentit i la
intervenció podria fer virar el futur de Líbia de forma
imprevisible. Un exemple seria la relació de la població
civil amb les armes. Fins fa poc, els libis es mantenien
aliens a les armes i ara no només les han integrat a les
seves vides diàries, també han adquirit nous codis de
comportament en relació amb elles.
Vaig iniciar el projecte “Líbia, any zero” al març de 2011,
poc més d’un mes després de l’inici de la revolta. L’OTAN
havia començat en aquells dies la campanya de
bombardejos selectius en contra de l’avançament de les
tropes lleials al règim sobre Benghazi. Sense aquella ajuda
precipitada, és probable que moltes de les persones que
van celebrar després la caiguda de Gaddafi haurien mort en
mans dels seus mercenaris. En aquell moment, la sensació
a Benghazi era de canvi i de llibertat. Per primera vegada
en dècades, la gent sortia al carrer per manifestar-se o
reunir-se, els joves corejaven crits de llibertat per a Líbia.
No obstant, la intervenció armada perllongada de l’OTAN
que va acompanyar les ofensives rebels contra els lleials a
Gaddafi van acabar provocant la mort d’un alt nombre de
civils. La revolució a Líbia avançava sense fre cap a la
guerra civil. Ciutats com Misurata o Sirte van quedar
parcialment destrossades després de durs combats per al
seu control. Milers de persones es van veure desplaçades i
moltes d’elles a més a més perseguides per clans rivals.
Durant el mes d’octubre de 2011 vaig tornar a Líbia per
finalitzar el projecte. Llavors ja no es parlava dels joves
com a revolucionaris, sinó com a guerrillers, molts d’ells
per desgràcia màrtirs. Els mesos de conflicte havien
omplert les ciutats de retrats de joves morts en combat,
que s’afegien d’aquesta manera als milers de retrats de
desapareguts de l’època de Gaddafi. El sofriment de la
població civil líbia era de nou evident. Per tant la pregunta
era altre cop la mateixa: què aportava la intervenció militar
als libis?
Malgrat tot, en la meva experiència personal, no podré
oblidar mai tant la gratitud expressada pels libis com
l’hospitalitat rebuda per qualsevol estranger que com jo,
arribàvem per primera vegada al país africà. Això sens
dubte demostra la personalitat amable i oberta de la
societat líbia, que mai ha deixat de mirar cap al futur del
seu país amb optimisme, tot i la incertesa política actual.”




Horari
Dimarts a dissabte de 18h a 21h.
Dissabtes, diumenges i festius de 11h a 14h.


Lloc
Centre d'Art Contemporani LA SALA
C/ Joaquim Mir, 12.
Vilanova i la Geltrú.


Preu
Gratuït